divendres, març 23, 2007

Camps i Clos

escrit per Vicent Partal al seu Mail Obert de Vilaweb

Amics, companys, compatriotes

fa dies que belluga el ressó de l'intent ecspanyolista -abanderat per la Neofalange i secundat mesellament per la Secta- de xapar TV3 al País Valencià. Com al Cimera encara no hem abordat el tema aprofitarem la treva de la darrera pallassada d'Esquerra per reproduir aquest article d'en Vicent Partal, sempre clar i català. Així anem tenint més clar (jerkis desquiciats a banda) com són els amiguets de la Palangana bis. Sí, sí. Els sociates d'aquí. Els catalanistes de tota la vida. Els del mateix horitzó que CiUT...Aquí va l'article.

El PP valencià continua la croada contra Camps prossegueix, doncs, el camí que han trepitjat gairebé tots els presidents valencians. Lerma (PSOE) ja va fer mans i mànigues per tancar-la. I després Zaplana i ara Camps (PP) s'hi han sumat. Únicament se salva el que ho va ser uns pocs mesos i que ja no recorde ni com se deia, tant se val. Si voler tancar TV3 era aberrant al segle passat, en aquest segle de revolucions digitals, de televisions sense fronteres, d'internets i de continguts de tota mena eixint pels descosits és encara pitjor. Però posa en relleu l'odi a la llengua dels valencians, la catalana, que el PP porta al codi genètic i l'obseqüència vergonyant del PSOE respecte del PP quan toca parlar dels valencians. Perquè, tot aquest cafarnaüm, el resoldria en un minut Joan Clos, recordant que el PP no pot tancar una freqüències que no són seues. Però per resoldre un problema de primer has de voler-lo resoldre. I no és el cas.

Fa vint anys un canal de televisió era molt. N'hi havia dos i el tercer era el tercer. I si a més era tan espectacular com la TV3 d'aleshores, representava a casa nostra una entrada lluminosa i enlluernadora alhora. Avui un canal ja és poca cosa. En tenim dotzenes i tenim el YouTube i la televisió IP i els satèl·lits i no sé quantes coses més. Des de Nàquera, si volen, poden veure amb facilitat la televisió de l'Iran o un programa en llengua gal·lesa de la Patagònia. Prohibir TV3 en aquest context, com diuen els anglesos, 'speaks volumes' (parla com un llibre obert, com si diguérem). És ràbia, pura ràbia visceral. Tot fetge. És com traslladar a acció aquella foto de les banderes espanyoles com una mar pels carrers de Madrid. Al crit d'Espanya, Espanya contra la TV3, a València i a Mallorca que és on fa mal de veritat als cadells de l'aznarisme.

Però allò que no s'entén és que el PSOE, a qui tan poc li costa de barallar-se amb el PP per qualsevol coseta, en aquest punt hi vagi tant d'acord. Montilla va enganyar Acció Cultural per afavorir la Sexta. D'acord. Però no els costaria tant de tenir un gest, un detall, i salvar la cara per a la posteritat. El PSOE no hi guanya res fent-se còmplice del tancament ordenat pel PP i, en canvi, guanyaria punts en la seua guerra particular contra el PP, si s'erigira en defensor de la llibertat i dels drets de les minories. Zapatero fins i tot es podria apuntar un gol fàcil en favor de la cultura catalana. Clos tampoc no hi guanya res. Pla no hi guanya res. L'única que hi guanya és la intransigència feixistoide dels del PP. Llavors què? Quina és la raó última d'aquesta complicitat? Conten que una volta Churchill va dir que, per a ell, hauria estat un gran fracàs personal no tenir enemics: 'Solament quan tens enemics saps que fas una cosa realment important, ben feta i que poses en perill la seua comoditat, els seus privilegis i els seus interessos.' Ara! Allò que uneix Clos i Camps és la por del valencianisme i la capacitat que té de crear tossudament, per més que des de la mort de Franco s'haja fet de tot perquè no passem de ser una província còmoda i dòcil. I no poden. I no poden.

dimecres, febrer 07, 2007

Fets, no paraules

Companys, compatriotes
Res més escaient un dia com avui, en plena ofensiva ecspanyola contra el país, que reproduir aquesta reflexió que una cimerenca (de la qual mantindrem l'anonimat) ens ha fet arribar. El post il·lustra cruament la manera com els sociates posen pals a les rodes a la normalització del país, això sí, amb molta vaselina i -com sempre- la complicitat agraïda de les seves palanganes.
Aquesta és la denúncia. Que vagi de gust.
Fet 1- El Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) és un ens amb l'objectiu de fomentar el coneixement, l'ús i la divulgació de la llengua pròpia de Catalunya en tots els àmbits i territoris.

Fet 2- El CPNL organitza cursos de català a tot el territori per fer accessible el coneixement del català. (La secretaria de Política Lingüística en forma part, per tant, és com dir que són els "cursos oficials" de català per a adults).

Fet 3- Des del curs 2003-2004 els cursos bàsics (adreçats a persones que no entenen el català) són gratuïts. Semblava que la gratuïtat s'estendria a la resta de nivells però no ha estat així.

Fet 6- Una mala notícia, la resta de ciutadans i ciutadanes han de pagar els cursos, alguns amb preus desorbitats. Crec que haver de pagar més de 250 € per un curs de nivell C de 6 hores a la setmana per saber escriure correctament la llengua del teu país es pot considerar desorbitat.

Fet 7- Fins i tot, en funció del nivell, molts cursos del CPNL són molt més cars que els de l'escola oficial d'idiomes. Ah! A l'escola oficial d'idiomes si ets familia nombrosa pot arribar a sortir gratuït, al CPNL has de pagar un 30%.
Pregunta: QUAN PENSA EL GOVERN MONTILLA SER CONSEQÜENT I FER GRATUÏTS TOTS ELS CURSOS (com el castellà a les escoles d'adults)?

dilluns, gener 22, 2007

ERC, de planeta a satèl·lit

Amics, reproduïm pel seu interès l'article publicat aquest cap de setmana al diari Avui per l'exconseller Joan Carretero
Les eleccions del passat mes de novembre, la formació del nou govern de la Generalitat i el comportament del partit que va fer possible que el govern fos aquest i no un altre, ERC, han estat objecte, en els últims mesos, d’una gran quantitat d’anàlisis. Jo he deixat passar, intencionadament, un temps més que prudencial per fer pública la meva, amb l’objectiu de guanyar perspectiva per comprendre millor alguns esdeveniments, tot observant, alhora, els primers passos del flamant govern Montilla.
El 2003 em comptava, ja des de molt abans de les eleccions d'aquell any, entre la immensa majoria de militants d'ERC que crèiem que, si els resultats ho feien possible, el nostre partit havia d'optar per formar un govern amb el PSC i Iniciativa. La necessària alternança després de 23 anys de govern del mateix color polític, l'impuls d'un nou Estatut ambiciós (molt més difícil amb el PSC a l'oposició) i les possibilitats de creixement electoral que per a ERC implicaria la seva entrada en el govern en una posició de força decisiva per al canvi eren els principals motius sobre els quals descansava la meva posició.
Tres anys més tard, la situació s'havia modificat substancialment. El tripartit va tenir els accidents de recorregut que tots coneixem, i va acabar amb l'expulsió humiliant dels consellers d'ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas.
Els resultats electorals de l'1-N van deixar CiU com a clara guanyadora dels comicis, malgrat que els seus resultats s'han de considerar penosos, vistes les expectatives i la situació política. Però el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots. Com és ben sabut, ERC va obtenir gairebé 130.000 vots menys que el 2003.
Fent gala d'una velocitat de decisió de vertigen, la direcció d'ERC va optar pel pacte amb el PSC, un cop aquest partit, per pur instint de supervivència, va descartar fer Mas president de la Generalitat. No hi ha cap dubte que la rapidesa del decantament evidencia que l'estratègia de la direcció del partit assenyalava clarament en una determinada direcció ja abans de les eleccions. De fet, hi havia altres indicis en aquest sentit: alts càrrecs del govern amb carnet d'ERC no van cessar fins pràcticament l'inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d'alguns departaments governamentals també militants d'Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment. Sense una clara voluntat prèvia (i no només per part d'ERC, és clar) de reedició del tripartit, aquestes situacions insòlites no s'haurien produït, evidentment.
És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l'aparell del PSC), a partir d'algunes actuacions seves no gaire llunyanes en el temps. Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l'Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el "debat identitari" (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions "socials" (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).
Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l'aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l'Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris. Per cert, que el model de règim local i organització territorial que defensàvem nosaltres (competència de la Generalitat) és el de tots els Estats federals del món, mentre que els suposats federalistes defensaven un model estrictament centralista...
No és estrany que, davant del pacte de govern, des del sobiranisme es reaccionés amb desconcert o amb contrarietat, fins i tot per part de gent que havia donat suport públic a la campanya d'ERC. Per contrarestar les crítiques, Carod-Rovira ha anat esbossant teories sovint inintel·ligibles que barregen el "patriotisme social", la "pluja fina", el catalanisme dels dies feiners i el caràcter "inclusiu" del pacte, com si només el 26% d'electors del PSC, i no tots els altres, garantissin la inclusivitat social d'un acord. La teoria no s'aguanta, evidentment, i encara menys després que un candidat a president nascut a Andalusia, que havia de mobilitzar els sectors socials menys compromesos amb l'autogovern de Catalunya, aconseguís la proesa de portar l'abstenció (entre aquests sectors de manera destacada) fins a xifres rècord.
Sí que és veritat que, almenys, Carod-Rovira intenta fer un discurs propi, mentre d'altres sembla que ja han culminat el seu procés de colonització mental. En Puigcercós, per exemple, ho té molt més clar: aquí hi ha 70 diputats d'esquerres i 65 de dretes (El País, 8 de novembre). I prou romanços! Com deuen gaudir amb declaracions d'aquesta mena els promotors del discurs socialista de tota la vida...
Fixem-nos en el seguit d'episodis que s'han anat succeint des de la formació del govern i que afecten ERC de manera especial: des de la bandera espanyola al departament de Governació al decret estatal que imposa més castellà a l'ensenyament, des del suport entusiasta a la candidatura olímpica de Madrid al silenci sobre l'oficialitat de les seleccions esportives nacionals, des de l'acceptació acrítica d'un govern d'un perfil tan baix que amenaça amb deixar a l'atur els periodistes que segueixen la política catalana a la correcció fulminant del portaveu del partit que va atrevir-se a qüestionar l'actitud de Zapatero davant la treva d'ETA. Tots ells mostren una voluntat deliberada dels màxims dirigents d'ERC d'esborrar qualsevol rastre de perfil polític propi, cosa que fan de forma exagerada, grotesca, inversemblant.
La direcció d'ERC manté que l'estratègia del partit l'ha de portar a substituir a llarg termini el PSC com a partit referent de l'esquerra catalana, per "nacionalitzar-la". Creuen que això ho aconseguiran des del paper de soci complaent d'un govern encapçalat per un socialista, quan el que normalment passa en aquests casos és que, si el govern va bé, l'èxit el capitalitza el partit del president, i si va malament, el càstig es reparteix entre els socis.
Que l'escenari dels estrategs d'ERC és purament voluntarista ja té una primera constatació empírica: en les eleccions de l'1-N, ERC no va avançar en cap dels feus socialistes on el PSC va retrocedir notablement. En conseqüència, per fer forat entre l'electorat socialista, objectiu que comparteixo, no seria millor presentar-nos-hi com a alternativa que com a complement?
La realitat és que la direcció d'ERC ha abraçat una estratègia que porta a la satel·lització del partit dins l'òrbita del PSC, planeta polític amb una força atractiva de poder devastadora, com és notori. Una estratègia que ignora l'eix nacional de la política catalana, i el redueix a l'eix dreta-esquerra, com passa als països normals, és cert, dels quals ens separa -ai las!- el petit detall que aquests són independents. Una estratègia que probablement es basa en els complexos d'uns dirigents que han sucumbit al discurs dels altaveus de l'esquerra espanyolista, que sempre ha negat el caràcter progressista del nacionalisme català, habitualment des d'un furibund nacionalisme d'Estat. Una estratègia que ni les sigles històriques del partit han resistit en el seu nou logotip!
Aquesta línia d'actuació del nostre partit en els últims temps ha sumit en la perplexitat bona part de l'independentisme català, exultant l'any 2003. Malgrat les votacions a la búlgara dels òrgans de govern d'ERC, penso que molts militants comparteixen amb mi, i amb milers de ciutadans (que ja van abstenir-se, que es plantegen fer-ho o que ens continuaran votant com a mal menor) una visió diferent del paper que li toca jugar a l'independentisme català: un paper no subordinat ni al regionalisme de centre-dreta ni a l'esquerra estatal, i que decideixi les seves aliances en funció d'una estratègia genuïna, que ha de tenir sempre en l'horitzó de la llibertat nacional el seu principal referent.
Tot sigui dit de passada, la sortida electoral dels independentistes desencantats no pot ser CiU. Considero que la seva pràctica política ha estat sempre la d'un partit sense horitzó nacional de cap mena, preocupat només per exercir el poder. L'última demostració d'aquesta actitud de renúncia a canvi de poder va ser el pacte vergonyós de l'Estatut, i en el pecat hi ha trobat la penitència electoral.
En fi, la reunió mundial d'astrònoms que es va celebrar la passada tardor ens va demostrar, amb el cas de Plutó, que això de catalogar un cos celeste com a planeta o degradar-lo a una condició inferior és bastant elàstic. Espero que, amb els esforços de molts patriotes que no volen viure en un satèl·lit, aconseguim que l'independentisme recuperi la categoria de planeta, i cada dia més gran, en l'univers polític català.

dimarts, gener 16, 2007

El nom dels "Sense Nom"

Enviat per l'Oriol de Mollerussa.

Benvolguts compatriotes,

He volgut començar amb les paraules que va elevar a la categoria de mite el nostre President Pujol per dos motius. El primer, per fer-li un homenatge, que se'l mereix, i segon, per recordar aquells bons vells temps que no tornaran mai.

El catalanisme està molt malament. Està en el seu punt més baix des de l'adveniment del que els espanyols en diuen democràcia. Els dos partits que majoritàriament ens representen estan enfrontats de forma aparentment irreconciliable, i això els col·loca a tots dos en mans del socialisme. No hi ha idees, i tot s'hi val per fer mal a l'altre. Han arribat fins i tot al punt de col·locar com a preferent l'eix dreta-esquerra sobre l'eix nacional, tot i que ells més que ningú haurien de saber que això és letal per la nostra nació tal i com està. En resum, el model de CiU està esgotat i ERC està venuda als socialistes.

L'espectacle és dantesc i ens costarà molt car. Però ara ja no s'hi pot fer res.

No s'hi pot fer res i tampoc és d'això del que volia parlar. Volia parlar dels que en Salvador Cardús va anomenar els “sense nom”, en un article que considero que hauria de passar a la història, el 20 d'octubre de 2006, entre els quals jo m'hi incloc.

Som, imagino, el 25% dels votants d'ERC que no van tornar-los a votar en les eleccions del 1 de novembre, i som els votants de CiU que tampoc vam anar a votar a CiU, i som els que vam anar a votar a CiU tapant-nos el nas, i som els que vam votar a ERC tapant-nos el nas, i som els que es van esglaiar davant la reedició del tripartit i els que encara ens haguéssim esglaiat més si CiU hagués retornat a la Generalitat gràcies al PSOE i sota amenaça de Madrid. Aquests som nosaltres, i penso que la majoria del cimerencs també ho som.

Doncs bé, penso que ha arribat l'hora que els “sense nom” fem alguna cosa. És evident que la pàtria ens necessita i que els nostres teòrics líders polítics o no volen o no saben fer res.

No estic parlant d'organitzar-nos en un partit per presentar-nos a unes eleccions. De moment, estic parlant de reconèixer-nos a nosaltres mateixos com a sense nom i mirar de trobar-ne a d'altres que també ho siguin, i fer-los adonar de la seva condició de sense nom. Hem de reagrupar-nos, recomptar-nos i a partir d'aquí començar a treballar. Hem de fer-nos notar i deixar ben clar als actuals ocupants del govern de Catalunya i al principal partit de l'oposició que no tolerarem ni un pas enrere en la reconstrucció nacional, i que l'únic camí és el que ens mena a la llibertat, individual i col·lectiva.

dissabte, novembre 18, 2006

La izquierda abertzale catalana

Extret del blog d'Iñaki Anasagasti (PNB)

Fue hace 28 años. El PNV había decidido convocar una manifestación contra ETA. Iba a tener lugar en Bilbao. Recuerdo que la izquierda abertzale arremetió contra nosotros con una dureza inusitada. De entre las críticas que recibimos, destacó la proferida por Mario Onaindia, que nos tildó de oportunistas, mientras vaticinaba que todo lo que aquel gesto nos iba a permitir ganar por la derecha, íbamos a perderlo por la izquierda. Y aprovechó la ocasión para criticar una vez más el abertzalismo claudicante de un PNV que, en su opinión, renunciaba a las reivindicaciones nacionales más elementales.

Después, Onaindia evolucionó. Y lo hizo con tanta energía, que acabó militando en el PSOE y escribiendo libros furibundamente antinacionalistas. La izquierda abertzale radical que profesaba en 1978, se convirtió, con el paso de los lustros, en una socialdemocracia tenue y antiabertzale. En lo social, su pensamiento político evolucionó 89 grados. Pero en lo nacional, 180. Eso sí, continuó dándonos clases de racionalidad y coherencia políticas, hasta su muerte.

No ha sido el peor. Otros, que en el pasado fueron, también, izquierdistas e hiper abertzales, militan, ahora, en el PP. Es el caso de Jon Juaristi. Su giro ha sido de 180 grados, tanto en lo social, como en lo nacional.

Quienes definen su identidad ideológica sobre el doble pilar izquierdista e independentista, gozan, siempre, de amplias ventajas a la hora de situarse y actuar en el terreno político. Su nacionalismo radical les permite criticar a los nacionalistas tibios, acusándolos de traidores y vendepatrias, sin que eso les impida a ellos acogerse a su identidad de izquierdas, para entenderse políticamente con partidos españoles (también de izquierdas), sin que su ideario se resienta lo más mínimo. Porque son independentistas, pero también son de izquierdas. Y el eje de sus alianzas puede ser el nacional, pero también puede ser el social. Y los dos ejes forman parte de su identidad política. Esto ocurrió con muchos de los antiguos Euskadiko Eskerras. Que se quedaron en el PSOE, sin que se les alterara lo más mínimo el color y el gesto de la cara. Pero la historia no acabó con ellos. Hay otros en similar situación que, mucho me temo, acabarán haciendo lo mismo.

El de ERC es un ejemplo paradigmático de esto que digo. En cuestión de meses, ha contorsionado sus mensajes, hasta extremos increíbles. Hace unos meses, su secretario general, Joan Puigcercós, declaraba a un diario vasco (DEIA 8 de mayo de 2006) que la vocación de su partido consistía en conformar un núcleo independentista y de izquierdas, frente al regionalismo de CiU que, en su opinión, estaba, cada vez, más cerca del PSC. ¿No teme un futuro pacto de gobierno de CiU y PSC en la Generalitat?, le preguntaba el periodista. Su respuesta era terminante:

“Sí me da miedo la sociovergencia, pero es legítima. Si deciden pactar, que lo hagan. Eso clarificaría mucho las cosas, porque Cataluña avanza hacia un modelo de tres espacios políticos, que se van a poder ver en el referéndum: el regionalismo centrista de CiU y el PSC, el españolismo de derechas del PP, y el independentismo de izquierdas de ERC”.


La izquierda abertzale auténtica era ERC. Auténtica en lo abertzale y auténtica en lo izquierdoso. Si CiU pactaba con el PSC, estaría contribuyendo a la conformación de una suerte de “regionalismo centrista”, entregado a la causa española. Pero con ellos no existía ese riesgo. Ellos eran “el independentismo de izquierdas”.
Una vez celebradas las elecciones, todo el mundo ha podido comprobar que quien se ha ido con el PSC, arrinconando al partido más votado en todas las circunscripciones, no ha sido el “regionalista” CiU, sino el “independentista” ERC. ¿Cómo ha podido ocurrir semejante cosa? Fácilmente. De la misma manera que ocurrió con Mario Onaindía. La izquierda es, para ellos, una coartada que les permite hacer lo que quieren sin que nadie pueda acusarles de traidores, porque ellos, ya se sabe, son “independentistas”. Más nacionalistas que nadie. Y como son más nacionalistas que nadie, nadie puede sospechar que estén vendiendo Catalunya al PSOE. Si lo hace CiU, estaría contribuyendo a conformar, junto con el PSC, un sano “regionalismo centrista”. Pero ERC es independentista y lo puede hacer sin que de ello derive peligro alguno para Catalunya.

Las explicaciones que han dado los líderes de ERC para explicar esta maniobra, no tienen pérdida. Carod Rovira argumentaba en un artículo publicado el pasado sábado en EL PAIS (el órgano oficial del Gobierno del PSOE) que el acuerdo con el PSC tenía que ver con la idea de que “Para Ezquerra, cohesión social y cohesión nacional no son sino dos caras de un mismo objetivo”. Y para los que no entienden la retórica enrevesada de algunos políticos, precisaba:
“Ni PSC, ni CiU, como ya se ha observado en el largo debate del Estatut y en sus programas, tienen voluntad de ir más allá del marco legal vigente. Nosotros seremos la garantía de su desarrollo máximo. Pero somos conscientes de que ni unos ni otros quieren ni han querido nunca la soberanía completa para nuestro país. Partiendo, pues, de las bases de bloque del horizonte nacional, prefijado en el techo estatutario, la elección tenía que poner acento en las cuestiones sociales”.

Ya ven con qué descaro se puede defender una cosa y la contraria, si quien lo hace goza de cara suficiente. Veamos:
1. Ellos votaron que No al Estatut, porque no era un instrumento adecuado para una nación como Catalunya. Sin embargo, como ya está aprobado y en vigor, arrinconan a CiU y pactan con el PSC argumentando que “la garantía de su desarrollo máximo” es ERC y sólo ERC. ¿No era previsible que un gobierno de coalición nacionalista hiciera un desarrollo estatutario más ambicioso? No porque la garantía de “su desarrollo máximo” es ERC y sólo ERC, que para eso es independentista.
2. Ellos quieren la “soberanía completa” para Catalunya. Pero como ni CiU ni el PSC la desean, arrinconan a CiU, se olvidan de la soberanía completa y pactan con el PSC, poniendo el acento “en las cuestiones sociales”. En su intervención ante el Consell Nacional, Carod Rovira desarrollaba este argumento, haciendo notar que “ni CiU ni PSC disponen de un horizonte nacional que vaya más allá del Estatus que hay ahora, puesto que más allá de la autonomía no hay para ellos horizonte”. Por lo tanto, añadía, “tenemos que buscar las diferencias en otro lado, en las políticas sociales, y aquí sí que hay diferencias”. Por ello han optado por Montilla.

¿Significa esto que están perjudicando al nacionalismo catalán? No, evidentemente. Porque ellos son la garantía de que el nacionalismo catalán se mantendrá reivindicativo y en tensión. No en vano son independentistas. Por ello dice Carod Rovira que el pacto con el PSC no es una traición a la causa nacional catalana. En puridad, si pactan con el PSC, es para el bien del nacionalismo catalán, porque van a “reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo”. ERC desea “un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticos. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes”. Lo que están haciendo, pues, es por el bien de Catalunya. Una apuesta “en clave de futuro”, para cuyo éxito resultaba, al parecer, imprescindible, marginar al partido político que ganó las elecciones en todas las circunscripciones. Se va a reformular el catalanismo, sin contar con el principal partido de Catalunya. ¿Quién da más?
El mismo día, el diario EXPANSIÓN publicaba una entrevista con Joan Puigcercós. Sus respuestas son de traca. Cuando el entrevistador le pregunta sobre si Ezquerra primará a partir de ahora el eje ideológico sobre el nacional, responde:

“Para Ezquerra el eje nacional sólo, no tiene sentido, porque somos un partido de izquierdas. En Cataluña tenemos tres problemas muy graves: reconducir la deslocalización, que muchas son lógicas y comprensibles, pero que se pueden y se deben afrontar mejor, asumir la inmigración, con todo lo que implica, que es también una cuestión nacional y el problema de la gente joven, con el acceso a la vivienda. Con todo esto, era mejor un acuerdo progresista”

Si no lo entienden vuelvan a leer el fragmento, por favor. Probablemente seguirán sin entenderlo. Si es así, desistan. Es ininteligible. O, cuando menos, lo es en términos racionales. Puigcercós dice que han marginado al partido que ha ganado las elecciones…sólo para afrontar la deslocalización, la inmigración y el problema de la gente joven con el acceso a la vivienda. Increíble, pero cierto. ¿Era realmente necesario arrinconar a CiU para eso? ¿Cree, de verdad, Puigcercós, que en estos tres temas, que entroncan directamente con políticas que van a ser diseñadas en Madrid y en Bruselas, los planteamientos del tripartito van a ser esencialmente diferentes a los que defiende CiU? ¡Hace falta rostro! Si planteasen la nacionalización de la banca o de las empresas energéticas, vale. CiU no les hubiese acompañado, es evidente. Pero…en las políticas tendentes a frenar la deslocalización de empresas, facilitar la inmigración y promover el acceso de los jóvenes a la vivienda, lo cierto es que no van a ser capaces de diseñar políticas sociales que no puedan ser asumidas por CiU. ¿Es esa toda la apuesta social que les ha llevado al tripartito? ¡Menudas alforjas para tan poco viaje!

La operación es, como se ve, redonda. ERC se olvida de lo nacional, argumentando que “somos un partido de izquierda”, para centrase exclusivamente en lo social. Pero su planteamiento sobre lo social es tan Light que podría ser suscrito por cualquier partido de centro. Y en algunos casos, hasta por el PP, Fíjense.

Puigcercós afirma en la entrevista que quiere atraer multinacionales a Catalunya y, para ello, apuesta por las infraestructuras y la formación. Es decir, CiU en estado puro. Muestra también su preocupación por las normas fiscales y medioambientales, que “pueden perjudicar la competitividad en la economía catalana”. Nuevamente, CiU en estado puro. Y sobre las deducciones fiscales que Esperanza Aguirre está aplicando en la Comunidad de Madrid, asegura que “nos deben hacer reflexionar porque son un elemento competitivo que debe ser tenido en cuenta”. ¡Viva la política social! ¡Viva el tripartito y su voluntad progresista!

Y mientras tanto, ¿Qué ocurrirá con lo nacional?

Puigcercós nos decía hace unos meses en DEIA que “la única solución es reconocer el derecho a la autodeterminación o reconocer las naciones. Si no se reconoce que Euskadi es una nación, los vascos deberán exigir su derecho a la autodeterminación cuando una mayoría democrática y pacífica así lo permita”. Muy bien. Gracias por el consejo. Pero ahora, cuando le preguntan sobre si planteará o no el tema de la autodeterminación responde:

“Ezquerra no piensa plantear un debate sobre la autodeterminación. Después de un proceso estatutario con tanto desgaste, lo que queremos hacer es desplegarlo desde el Gobierno, aunque lo votáramos en contra. Esa es una de las cosas que no debe plantear un Gobierno. Sobre el Estatus hay cosas que pensamos que son insuficientes, pero con el 15% de los votos no podemos imponer al resto del arco parlamentario una posición de fuerza”

Consejos vendo, que para mí no tengo. ERC, la suprema garantía de que la tensión nacional de Catalunya no fenecerá, aúpa al gobierno a un presidente del PSC, para hacer políticas que, bajo el título de progresistas, serán de centro o incluso estarán inspiradas en las de Esperanza Aguirre. Y sobre todo, NO PIENSA PLANTEAR UN DEBATE SOBRE LA AUTODETERMINACIÓN.

¿Se puede decir con esto, que es ella, ERC, la que tiende a ocupar ahora el espacio político “autonomista” que Pugcercós reprochaba a CiU para el supuesto de que pactase con el PSC? ¿O esa acusación vale para CiU, pero no vale para ERC?

En fin. ¿Alguien quería lecciones sobre lo ocurrido en Catalunya? Ahí las tiene. Carod y Puigcercós en vías de transformarse en Mario Oinandia. Lo mismo que harán los que todavía, en Euskadi, siguen afirmando que son independentistas y de izquierda. Al tiempo.

Llegir comentaris anteriors

dijous, novembre 16, 2006

No era això, companys!

Enviat pel Mikimotet
Sóc dels que a dia d'avui, encara no em crec que l'andalús José Montilla, incapaç d'articular més de 3 paraules seguides sense seguir el guió que li marca en Bolaño, acabarà sent el president dels catalans. Crec que més que no creure-ho, és que no ho assumeixo. Fins que els meus ulls no vegin que definitivament, aquest indocumentat surt al balcó de la meva Generalitat, amb ZP al costat, i la Morsa i en Saura a l'altra rient-li les gràcies(?), em resisteixo a pensar que ja és un fet.
Independentment del que s'ha dit sobre la persona de Montilla, la seva preparació, o la seva identificació amb la cultura catalana, m'agradaria posar accent en una cosa que ha passat per alt, en aquestes eleccions, i que no tenen res a veure amb ell en concret. Però mireu si n'és d'important, que de no haver estat així, a hores d'ara estaríem parlant del Sr. Artur Mas, com a President de la Generalitat. Em refereixo als gairebé 15.000 vots nuls que s'han comptabilitzat en aquestes eleccions.
Parlant amb un bon amic, que aquella nit va estar escrutant paperetes a Girona, m'explicava que van trobar-se amb la tira de vots nuls, de simpatitzants convergents que donaven el seu vot a la candidatura de l'Artur Mas. Pel que es veu, la gent signava la conformitat del compromís amb Catalunya que va enviar Convergència a les cases, i ficava el resguard al sobre electoral, amb la qual cosa els escrutadors (bonic verb), es trobaven amb la sorpresa, que a part de la papereta on hi posa "Dono el meu vot a la candidatura de CiU", també treien de dins el sobre, el resguard signat pels ciutadans del seu compromís.
Aquest apunt que em va fer el meu bon amic em va tenir "mosca" unes hores. Vaig decidir-me a parlar amb un altre company, que havia estat fent el mateix a Barcelona, i només despenjar-me el telèfon em diu amb veu enfurismada: "Nanu, ja sé que em vols dir que estàs emprenyat perquè el tripi suma, però sàpigues que el votant de CiU és gilipolles, perquè ens han sortit un munt de paperetes amb el resguard del compromís del Mas, i que han quedat com a vots nuls".
Això m'ha fet pensar en, per exemple, els 4 vots que van faltar a Girona per treure un diputat a la Secta que hauria passat a CiU, o els 4 de Lleida que haurien estat suficients perquè els amics Palanganerus, continuessin sense representació. Amics, no és cap bestiesa això que dic. Crec que si el votant de CiU hagués fet les coses bé, (ja no parlo dels que no van anar a votar perquè estaven a la muntanya o fent l'amor), parlo senzillament de fer les coses bé aquells qui van prendre's la molèstia d'anar a votar. Si s'haguessin fet les coses bé, potser avui estaríem parlant d'un nou govern encapçalat per l'Artur Mas i Gavarró, i amb la Secta, els Mans Netes, i la Palangana a l'oposició, mentjant-se els mocs 4 anys, amb les 2 neofalanges.
Llàstima que aquells votants de CiU, que contagiats per l'estima de l'Àrtur cap a la nostra terra, també hagin volgut deixar constància del seu compromís amb Catalunya insertant en el sobre part del programa electoral convergent. No era això, companys, no era això.

dimarts, octubre 31, 2006

"Ningú no farà més por los catalans"

Enviat pel Mikimotet
He de confessar-ho: Jo he presenciat un míting de Montilla. Estic a punt de fer-me una samarreta i tot on hi posi "Jo he sobreviscut a un míting de Montilla". O fins i tot, una que hi posi: "Jo he escoltat De Madre, Nadal i Montilla en pocs minuts de diferència i no he hagut d'ingressar d'urgència amb una angina de pit".

Què us he de dir de Montilla. Tots sabem qui és, i sobretot, com és. Em comentava una companya fa uns dies, que escoltar Montilla en un míting era com acabar-te de convèncer que "allò" no pot ser el president que ens representi als catalans. I clar, que m'acabi de convèncer a mi, té poc mèrit, però que convenci al seu propi electorat... com el paleta "garrulu" que li diu a la dona: "Amo a vé ar Montilla", o l'immigrant il.legal de Sevilla de torn que porta 40 anys a Catalunya i no sap dir ni "bon dia" amb la llengua de Francesc Macià, ja és més preocupant (per la secta, és clar). Bé, doncs, anant al míting, em quedo amb la posada en escena que ha muntat la secta perquè el seu presidenciable "s'exhibeixi". Com molt bé es veu per televisió en l'espai publicitari, li han muntat una grada que amb forma de rodona, fa que Montilla, envoltat de gent pels 4 costats, intenti explicar-se. Primer, fan els parlaments els "teloners": La Geli, la Tura, en Nadal o la de Madre de torn, i quan la cosa ja no s'agafa per enlloc, aquests, donen pas al gran xarnego sociata. Aquest, porta aquell micròfon penjat a l'orella i s'escarrassa a explicar les mentides del seu programa. La poca habilitat que el caracteritza, el seu català trabat, uns barbarismes que posen la pell de gallina, o que el mítnig sigui llegit de dalt a baix (sense absolutament cap frase ni paraula de collita pròpia), diuen molt de la inseguretat del candidat.

Bé, però el millor de tot ve al final, quan d'aquella grada "improvisada", en surt un torn de paraules de gent il.lusionada perquè Montilla doni resposta als seus maldecaps. Aviam, he vist gent amb poca gràcia fent teatre als Pastorets, a la Passió, a obres teatrals de poble, al Cor de la Ciutat o a Ventdelplà, però de debó que els militants que esperen Montilla a cada poble de Catalunya per fer aquella pregunta que en Bolaño els dicta setmanes abans, s'ho haurien de fer mirar. Fan la pregunta llegida de memòria com quan a l'escola apreníem les taules de multiplicar. I la resposta de Montilla ja és per llogar-hi cadires. Se la sap de memòria i encara té menys gràcia responent que qui ha fet la pregunta. I tot això, qui més ho pateix, són els pobres periodistes que han de seguir Montilla per tots els pobles de Catalunya, i presenciar aquella "de-funció" teatral cada dia 3 vegades. Al míting que vaig presenciar, els periodistes no escrivien res i les llibretes estaven buides. No aportava res de nou. Crec que si Montilla haguès tingut un cobriment, qualsevol d'aquells periodistes se sabia el monòleg de memòria, i l'hauria pogut substituir. Algun parlava per telèfon amb la novia, i d'altres escrivien SMS amb el mòbil. D'altres badallaven i encara hi havia qui tenia humor per fer-la petar, però les cares ho deien tot. Vaig tornar a la zona del míting i vaig sentir una frase: "Ningú no farà més por los catalans". Aquí, vaig decidir marxar...

diumenge, octubre 29, 2006

Tronats

Enviat pel Nahmànides

En un món globalitzat, econòmicament liberal, amb unes regles de joc més o menys acceptades i respectades per tothom, la distinció entre dretes i esquerres ja fa temps que va quedar obsoleta. L’excepció, com no podia ser d’altra manera, la trobem en el cas ibèric, en què l'ultradreta s'integra còmodament en un dels dos partits majoritaris (és a dir, la Neofalange). Tanmateix, a la primera divisió europea, els partits socialdemòcrates i els liberals conviuen com a dues opcions polítiques més. No se'n qüestiona la legitimitat moral ni s’acusa els seus líders, militants o simpatitzants de burgesos irredempts, ultraconservadors o reaccionaris. A la primera divisió europea, de la qual tan sovint ens vantem de formar part, la terminologia del maig del 68 ja fa temps que ha quedat desterrada i aquella gauche divine, l’esquerra caviar que renegava de la burgesia mentre el majordom els tornava a omplir la copa de xampany, ha donat pas a una generació en què les esquerres s'han adaptat als temps que corren i en què els liberals ja no tenen por de proclamar i defensar allò en què creuen.

A casa nostra, com si es tractés dels irreductibles gals de l’Astèrix, les esquerres continuen vivint en el seu món de fantasia. Fa uns dies, al TBO de la Secta, un dels comissaris polítics de Nicaragua parlava de la mobilització de l’obrerisme en favor del Montilleja, de reviure jornades de lluita i reivindicació i pallassades per l’estil. Evidentment, tinc l’articulista per una persona amb un cert sentit comú i assumeixo que aquesta col·lecció de bestieses responen a l’intent desesperat d’aixecar els votants del cinturóng del sofà el dia de Tots Sants. Sigui com sigui, tot plegat serveix per demostrar que l’esquerra d'aquest país es passeja amb una superioritat moral tan desproporcionada que es permet fins i tot el luxe de prescindir del fet que els temps i les situacions canvien i que, per tant, és necessari i higiènic adaptar-s’hi. Com es pot confiar en uns partits que viuen encara pensant en els temps del sindicalisme, les revoltes obreres i la lluita contra el patró? Com pretén respondre aquesta gent a les necessitats reals de la nostra societat, si continuen encallats en un univers paral·lel?

Sense anar gaire lluny, tenim l’exemple dramàtic i sagnant del Monchito, un estalinista tronat reciclat en ecologista de debò. A finals dels setanta, el que venia era el comunisme i ara es porta l'ecologisme. Coses del màrqueting. El més curiós de tot plegat no és el fet que aquest home visqui a cos de rei, amb minyona, xofer, xalet a Port de la Selva, bronzejat via UVA, roba Armani, etc., no. El més curiós és que continua defensant el mateix fins i tot després d’haver estat governant tres anys i passar-se per l'entrecuix les seves principals propostes, la seva raó de ser, la Catalunya sostenible, social i de progrés. I, encara que sembli increïble, no li cau la cara de vergonya. I amb el mateix rostre, amb la mateixa mirada (que un entranyable opinador qualificava com "la mirada del Gulag"), afirma fent-se l'ofès que això de desgravar impostos per formar part d'una mútua de salut és cosa de dretes i de reaccionaris. Com si els milers de catalans que paguen religiosament les seves quotes i que descarreguen així de feina una sanitat pública al límit del col·lapse no fossin res més que burgesos explotadors que alimenten les fogueres amb bitllets de cinc-cents euros. “Govern d’esquerres”, és el seu lema electoral. Com si això fos garantia de res.

Ben a prop trobem també l’exemple d’un partit que un dia va ser independentista, republicà i no sé quantes coses més i que ara ha canviat el nom de la marca per un simple "Esquerra". Esverats i enfollits, alerten als pobres catalanets que si guanya CiU la dreta tornarà al poder, el nacionalisme conservador, reaccionari, etc. Els mateixos arguments que fa servir la Secta, de fet els únics: voteu-nos com a garantia que governin les esquerres. Tanmateix, per a molts ja fa temps que ha arribat l'hora de deixar-se estar de complexos i de destapar la farsa de les autoanomenades esquerres: s’ha de poder dir, i ja es diu, que hi ha qui no vol tornar a veure ni en pintura un "govern d'esquerres". D'aquestes esquerres, concretament.

Vint-i-tres anys d’enrabiades, d’odi acumulat i de mentides, tota una generació de polítics que es pensaven que proclamar-se progressista i afegir "esquerra" en alguna part del programa era com una patent de cors per justificar tota mena de barrabassades. Tot en nom del progrés, dels treballadors, de la classe oprimida. I tota una generació de votants i de dirigents empetitits, acomplexats i genuflexos davant de les suposades esquerres, demanant perdó per ser nacionalista, demanant perdó per no ser un progre de saló, per no combregar amb les seves soviètiques rodes de molí. I fins aquí ha arribat la fal·làcia de l'esquerra catalana, que comença a observar amb inquietud com molta gent ja no beu a galet. Una esquerra tronada, que en comptes d’emmirallar-se en els països nòrdics que tant diuen admirar, busca els referents a les golfes de la història, a dins dels baguls polsosos de l'avi, entre la URSS, l'anarquisme, la lluita obrera i la Guerra Civil. Com si els obrers d'avui fossin els operaris esparracats de les filadores del Manchester del segle XIX i ells els grans teòrics del marxisme. Com si encara, partits i sindicats, funcionessin en la clandestinitat, obviant el fet que les esquerres constitueixen un enorme aparell de poder que controla totes (totes!) les administracions de l'Estat. “Govern d’esquerres”, menjadora de luxe de funcionaris grisos, sense principis i sense pàtria.

Per sort, la Catalunya del segle XXI no és Corea del Nord i els decorats de cartó pedra tard o d'hora acaben caient. Si alguna cosa haurem d’agrair al Tripartit és que ha ajudat a molta gent a obrir els ulls i a veure les misèries d'aquestes lamentables esquerres nostres. Una poderosa maquinària mediàtica i els complexos i els traumes d'una part important de la societat civil del nostre país han ajudat, sens dubte, a parar el cop. Tanmateix, la via d’aigua finalment està oberta. Els arquitectes i cervells pensants del pitjor govern que ha tingut el nostre país tenen motius per preocupar-se: a tots els han caigut les caretes. Senyors, poden retirar-se. Ha arribat l'hora de deixar el país en mans de gent seriosa.

Podem dir que no volem per governar el nostre país un buròcrata sense estudis i que insulta la nostra estimada llengua cada cop que obre la boca? Podem dir que no volem només un govern que gestioni, sinó un govern que lideri? Podem dir que sentim vergonya cada cop que ens imaginem al Tío Pepe representant Catalunya a l’exterior? Podem dir que el president de la Generalitat ha de ser alguna cosa més que un miserable funcionari sovietitzat al servei d’un partit espanyolista? Sí, podem dir-ho i ho diem, encara que l'esquerra ens enviï tota la cavalleria al damunt.

dissabte, octubre 21, 2006

Rèplica i contrarèplica. Cartes creuades entre un nacionalista d'ERC (l'últim?) i un nacionalista amb les idees clares.

Enviat per Negre

Aquest és el missatge que vaig rebre com a rèplica Argumentari per a un d'ERC que vaig penjar com a comentari fa uns dies.

Benvolgut amic,

En la teva resposta al meu posicionament sobre el Mas i CIU vas a parar, ni que sigui parcialment, a un lloc que ja m’imaginava: a la desqualificació de l’actuació del meu partit com a arma dialèctica contra les meves opinions personals crítiques amb CIU.

Quan hem analitzat la trajectòria d’ERC d’aquests últims anys, cosa que tu i jo hem fet sovint, hem coincidit pràcticament en tot. Saps que jo també sóc profundament crític al respecte, fins al puntd’haver-me jugat la poca o molta carrera política que tenia per davant en formular les meves opinions discordants amb la direcció del partit en públic. Això crec que em legitima per mantenir, i més en una discussió privada, opinions personals al marge dels posicionaments o de les actuacions del meu partit deles que m’he desmarcat públicament.

Per tant, considero trampós que em contestis amb el clàssic i tu més (referit no a mi, sinó al meu partit, és clar) per rebatre les meves crítiques a CIU. Prou pena tinc que haguem malbaratat en quatre dies el grancapital polític que tant ens havia costat d’acumular!

En el teu escrit, a banda de les referències a ERC (ni que siguin implícites, com quan et dirigeixes a mi en plural) barreges qüestions diferents, que responc tot seguit:

a) Els gravíssims errors d’ERC en els dos últims anys vénen de la renúncia o de la incapacitat dels seus dirigents a actuar d’acord amb les idees que suposadament representen i els objectius que persegueix el seu partit, idees i objectius que ERC manté en els seus estatuts i en els seus documents programàtics.

Però, com diu Joan Carretero, la idea és bona. I jo afegeixo que molts catalans, cada cop més, així ho consideren, i que només això salvarà ERC el proper 1 de novembre del desastre electoral que mereixen els seus patètics dirigents.

Aquesta és la principal diferència amb CIU, força política de la que desconeixem, en allò substancial, les seves idees i els seus objectius per Catalunya.

b) L’obra de govern del Pujol: positiva en conjunt durant els primers 10-12 anys, quan s’havia deconstruir des del no-res l’administració i els serveis públics de la Generalitat (ensenyament, sanitat…) cosa que va fer amb força consens de la resta de forces polítiques, amb excepcions com l’organització territorial (mal dissenyada pel pujolisme, però amb una oposició socialista que, per mantenir els seus feus de poder institucional, defensava i defensa en aquesta matèria posicions ideològiques clarament espanyolistes). La segona meitat del pujolisme, un cop assolida la implantació institucional, va començar afer evident la manca de cap orientació clara en matèria de construcció nacional i les limitacions del marc estatutari, i l’acció de govern, òbviament, cada cop se’n va ressentir més.

En aquest sentit, la regeneració efectiva del pujolisme només podia venir de l’assumpció pels seus hereus d’un nacionalisme més desacomplexat, d’un sobiranisme decidit, que, més enllà de la demagògia d’algun dirigent i corifeu mediàtic (Felip Puig, QuicoHoms, Salvador Sostres, Colomines, Cabré…) no sé veure enlloc, i que es va ensulsiar com un castell de sorra després del pacte estatutari amb el ZP. Per tant, només veig venir una versió rejovenida (gairebé per imperatiu biològic) del pujolisme més arnat. I ja se sap que les còpies no acostumen a millorar els originals…

c) El pas a pas, el gradualisme: ja t’he dit que el gradualisme dels últims anys de Pujol no els veig per enlloc, i el del nou estatut encara menys. Recorda que Mas ni tan sols va pactar amb ZP un redactat: d’això se’n van encarregar els serveis corresponents de l’administració de l’Estat!!! Què es pot esperar d’un text legal així? En l’entrevista famosa del Montilla amb el Sala i Martín, quan el primer intenta justificar el recurs d’inconstitucionalitat contra laLlei de l’Audiovisual li diu que aquesta es basa en una competència que, al final, no ha quedat recollidaa l’Estatut. Per no parlar de l’aeroport, de les nul•les competències en immigració, del desastre del sistema de finançament (que comprovarem ban aviat).

Afirmar que, gràcies a l’estratègia gradualista i amb el nou Estatut, Catalunya disposa de “més autogovern que mai des del 1714”, no és més que construir una frase grandiloqüent, ja que dóna a entendre un avenç que no s’ha produït. Per no parlar dels que, com Maragall (tu no ho dius en el teu correu, és cert) diuen que Catalunya és el territori sense estat amb més poder polític d’Europa, cosa que és, senzillament, falsa.

Avui mateix la premsa va plena d’una mostra de “gradualisme”, l’acord CIU-Solbes pels pressupostos del’Estat. Resultat per Catalunya? Zero, evidentment, o menys que zero, perquè el pacte és a canvi d’un compromís verbal del ministre de tornar a estudiar la metodologia del càlcul de les inversions a Catalunya establertes a l’Estatut, i el propi ministre ja va avisar, segons diu al Diari de Sessions de les Corts, que “cuando hay menoscabo para la Generalitat secorregirá y cuando hay menoscabo para el Estado también”. Toma gradualisme!!!

d) No sóc anticonvergent. Al meu partit ho són els que tenen complex de no ser prou d’esquerres, els que s’han cregut la propaganda sociata des dels temps de la transició. Els sociates, que són tan d’esquerres, els del GAL, els dels contractes escombraries, els de l’habitatge social a Diagonal Mar…

Jo crec que, malgrat tot, amb CIU s’hi ha d’arribar a acords en temes estructurals de país (organització territorial, llei electoral, negociacions ambl’Estat…) i no s’ha de descartar, ni de bon tros, governar plegats, i més després de l’experiència amb el PSC dels últims tres anys. És a dir, a CIU se l’ha de portar cap al gradualisme, perquè el que fa ara no ho és, és només “política”, com dius tu mateix, però en el pitjor sentit de la paraula: pura tàctica per aconseguir avantatges partidistes, per acumular poder, per arribar-hi, per mantenir-s’hi (com el pacte dels pressupostos, inútil per Catalunya, hàbil com a moviment de campanya electoral).

Però ara no serà possible el pacte, perquè no ho volen els dirigents d’ERC (molts dels quals pateixen el complex del que he parlat en el paràgraf anterior), però sobretot perquè no ho volen, de cap manera, TOTS els dirigents de CIU (i tinc, des de fa mesos, informacions molt directes en aquest sentit). Ja saps que la meva teoria és que la sòciovergència es l’última clàusula dels pactes Mas-ZP, i que es concretarà en un govern monocolor del guanyador de les eleccions (Mas, probablement) amb el suport extern del perdedor.

e) La tria entre Mas i Montilla no té les dimensions èpiques ni històriques que li dones. Jo et deia en el meu primer correu que em plantejaria votar al Mas, en negatiu, per evitar que fos President el Montilla, en una hipotètica segona volta entre els dos, no pas en les eleccions del proper dia 1. Ni en el secret de la cabina, ni en la intimitat de la meva llar, ni davant el meu confessor, ni enlloc. Perquè a la retòrica pseudo-nacionalista que no té una altra ambició que el poder i el pacte a la baixa amb els que ara dimonitzeu no se la pot presentar com la gran opció de país dels que el volem lliure, sinó, com a molt, com un malmenor davant l’espanyolisme descarat que exhibeix últimament el PSC. Un mal menor que, com el seu nom indica, no deixa de ser dolent pel futur de Catalunya com a nació sobirana.

Tot el que t’he dit no significa que no et consideri, ni a tu ni als que pensen com tu, un patriota integral, ni que no comparteixi amb tu el mateix ideal de plenitud nacional per a Catalunya. El que no comparteixo en absolut és que la línia política de CIU ens hi porti, cap aquest ideal, ni gradualment ni de cop. Cap aquí només ens hi poden portar forces polítiques decididament sobiranistes, a les que el necessari gradualisme no els faci renunciar mai als objectius finals que han de guiar tota la seva acció política, com dèiem al manifest que uns quants militants d’ERC vam posar en circulació el juny passat.

Rep una forta abraçada,


****************************************Contrrèplica del Negre:

Estimat amic,

La teva resposta és collonuda i més meditada que la meva, que la vaig escriure d'una tirada tal com raja, sense ordre ni concert.

De tota forma, la teva anàlisi, tan raonada i ponderada no ofereix, com moltes anàlisis molt raonades i ponderades, cap aliment, cap resposta, cap solució. És, com deia un sant aragonès del segle passat, un conjunt de "razonadas sinrazones" que no poden portar a cap conclusió pràctica, a cap camí peron tirar, com no sigui el de tirar-se per la finestra. Perquè la tria, ara i aquí, no el 1980, no d'aquí deu anys, o passat demà, continua essent aquesta: o Mas oMontilla. I el que ara passi marcarà el futur. A vegades amb tantes raons no s'amaguen més que excuses. A vegades cal el cop calent, de dir "qué cony", mullar-se i triar un camí, a veure on porta, en lloc d'estar paralitzat pel dubte permanent, o per un objectiu que de tant ideal no se sap ben bé com arribar-hi.

Tu em parles del partit (ERC), i a mí m'interessa el pais. Ara mateix l'eina més vàlida, amb tots els defectes que hi trobes i que molts d'ells els hi trobo com tú, crec que és Convergència. Però no em sembla un objectiu en si mateix, em sembla un mal necessari, tenir un partit una mica incoherent, una mica indisciplinat, una mica dispers, una mica pecador, però on molta gent s'hi trobi prou còmoda, o no massa incomòda, per a fer una cosa que en un país normal sobrepassa tots els partits i és una mica obligació de tots ells: construïr un país. Per mí, el partit és totalment secundari. Fer un país no hauria de ser mai cosa d'un partit, d'una "part" d'aquest país. Aquí ho haurà de ser, ho ha estat, però és una situació anòmala, anormal, i espero, temporal.

Tu reclames coherencia sobiranista. Li podràs reclamar al Montilla? O li podràs reclamar al Mas? Tot aquest discurs teu, té sentit en l'ERC actual? O té més sentit en un partit que, "a pesar de los pesares", pugui ser la casa comuna del catalanisme, que pugui disputar el poder de tu a tu amb el principal perill aque s'enfronta la construcció nacional, que és el PSC? Una casa comuna on la majoria de membres de la familia, com més millor, siguin com més sobiranistes millor? És millor posar aquest cistell de vots i aquesta força als peus del PSC, per a que en faci deconstrucció nacional, o es millor posar-la als peus de CiU, a qui sí que se li pot exigir que faci nacionalisme?

Jo crec que el que cal fer és reforçar el corrent sobiranista dins de CiU. No parlo per mí, que em dedico a una altra cosa, parlo com a observador de la política que intenta ser agent de nacionalisme allà on em toca estar, que és als mitjans de comunicació. Es tracta de practicar l'"entrisme" que amb tant d'èxit va aplicar el PSUC, en el món nacionalista i en el món de CiU. Posar tota aquesta força orientada cap a on d'anar (cap a on la volen portar els Homs, Madí's i cia.) i no cap a on no ha d'anar (Teixodof, Roca, etc, però tampoc Vall, Vendrell, Simó, o Huguet).

Com que dius que ni ERC ha seguit el camí delv eritable sobiranisme, i que l'hem de reconduïr, posats a reconduïr val més fer els esforços i els sinsabors de reconduïr el vaixell gros (CiU) que el petit (ERC); que a més, no va enlloc. A dins d'ERC, l'èxit del vostre manifest és perfectament descriptible. És el que hi ha. No em serveix de res que la idea sigui bona si és inaplicable o no interessa ala majoria. I el que dius de la conquesta del poder, doncs que vols que et digui: el poder hi és, i es tracta de fer-lo servir per a fer el bé, i no per ferel mal.

Tú no pots separar les paraules del fets, com no es pot separar el discurs de la vida. La coherència és la clau de la credibilitat. A la gent se la coneix pels seus fruits; pel que fan, no pel que diuen que fan. Per tant, si vull fer una anàlisi real i verídica no puc separar el discurs d'ERC de la seva acció. I no cal dir gran cosa més, tot i que com saps no comparteixo la idea que els mal govern del tripartit sigui en exclusiva o principalment d'ERC.

Tampoc puc compartir que es desconegui l'horitzó nacional a que aspira CiU. D'entrada, l'Estatut del 30 de setembre. Admeto, com no podia ser d'altra manera, que no ho comparteixis, o que discrepis dels mètodes i els camins per arribar-hi. Sobre això darrer és en el que basa la discrepància entre els nacionalistes, no en l'objectiu, que penso que cada cop està més clar i assumit per tots els nacionalistes. El que no puc admetre és que em diguis que no existeix.
Pel que fa al gradualisme: bé, no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Catalunya, com a país i com projecte nacional en construcció, està ara millor o pitjor que el 1714? Està millor o pitjor que el 1939?Està millor o pitjor que el 1979? La gent que va aprovar l'Estatut de 1979, s'imaginava que amb aquell text la Generalitat seria el que és ara, o que seria molt menys? No pot ser que passi el mateix ambl'Estatut d'ara? No és lògic i natural pensar que tot dependrà de les majories que hi hagi en cada moment?L'Estatut no acaba res. És una eina més, millor que la que hi ha (i això ho reconeix tothom, i ho reconeixia ERC fins i tot abans de l'estirada sobiranista de CiU que va portar al text del 30-S. Perquè si el text del 30-S és el que és és gràcies a CiU, i no a ERC). El que en fem dependrà de qui la faci servir i com.

Finalment, les crítiques que fas a la tàctica i l'estratègia d'ERC t'honoren com la persona honesta i patriota que sempre he pensat que ets. Però si les coses son així, i tú mateix ho dius, la única possibilitat que Catalunya tingui un govern al que se li pugui exigir que faci nacionalisme és una majoria absoluta de CiU. Totalment impossible amb un tripartit presidit per Montilla, i difícil amb un govern de CiU amb suport del PSC. Per tant, com Lenin deia "Tot el poder cap als sòviets", jo dic: Tots els vots sobiranistes a CiU.

En fi. En el teu text admets, i mostres clarament, que de tu podria dir-se el que es diu al "Cantar de Mío Cid": "¡Qué buen vasallo sería si tuviese ben señor!".

Una abraçada!

PD.- T'adjunto la cita sencera, per si t'interessa:

"- Pretextos.- Nunca te faltarán para dejar de cumplir tus deberes. ¡Qué abundancia de razonadas sinrazones! No te detengas a considerarlas.- Recházalas y haz tu obligación."

Fes els teus comentaris AQUÍ

dilluns, octubre 16, 2006

Primer acte: Cornellà

Enviat pel Genís el 17 d'octubre de 2006

Ahir va començar la campanya i Artur Mas va decidir fer el primer míting a Cornellà. Si jo fos periodista (que no ho sóc) i tingues un diari (que no el tinc) i si fos lliure d'escriure el que volgués (que sí que ho sóc) el meu titular seria “Amb dos collons”.

Jo no sóc persona “d'anar a mítings” però vaig rebre un flyer que deia lloc i hora i vaig decidir assistir-hi ja que em queia aprop de la feina. Vaig ser un imprudent.

La primera imprudència vas ser considerar que si el flyer posava que començava a les 19:45 és que en realitat començava a les 20:00. L'altre imprudència va ser creure que podria seure i veure l'acte còmodament.

Vaig arribar a les 20:05 fent honor a la meva sòlida trajectòria d' impuntualitat i em vaig quedar a la porta del poliesportiu municipal de Cornellà, ja no hi cabia ningú més. No em va costar gaire entendre que no podria seure però ja que hi era ho volia veure tal com cal. Vaig buscar una altre porta i vaig aconseguir arribar fins a l'escala de la grada. Si estirava el coll tant com podia i cap del ocupants de l'escala es movia gaire aconseguia veure entre espatlla i espatlla un tros de l'escenari, no eren les millors condicions per seguir un míting.

Vaig buscar una tercera opció ja que veure un míting per una pantalla gegant instal.lada a l'exterior del poliesportiu on justament es fa l'acte és pitjor que el marisc congelat. Finalment vaig poder veure el míting dret des del marc d'una porta lateral (sí, la dels lavabos).

Ja he dit que això dels mítings no fan gaire per mi, que el actes multitudinaris no em fan gaire el pes però en aquest cas no puc deixar de dir que va ser impressionant. El Mas es va posar a tothom a la butxaca en dos segons en aquell poliesportiu que ell va empatitir i on feia una calor de mil dimonis, veure com la gent embogia amb les seves paraules va ser realment una experiència.

Ja he dit que no sóc periodista i per tant no puc ni he de fer una crònica de tot el que va dir. Ara, una cosa si que vull destacar: el Mas va parlar d'un sol poble, cohesionat i unit i amb un eix central clar i definit, aquell element que ha fet de Catalunya un poble amb mil anys d'història, amb una llengua, i que ha permès el creixement de tots els nous catalans. La gent de Cornellà se les ha sentit de tots colors entre el Montilla i els desgraciats d'Estopa que només fan que exaltar els “barris”i “los suyos” minoritzant tot allò català del poble i intentant crear un espai propi, un parèntesi dins de Catalunya.

Quan es parla de Cornellà ( o qualsevol poble del Baix) molta gent ho fa com si no fos pas Catalunya i tots hem sentit la frase “Cornellà és Andalusia”, és el reflex de la feina feta pels ajuntaments socialistes i “el montillisme”. Doncs ahir, la gent de Cornellà va embogir quan el Mas va dir i va deixar clar que Cornellà és Catalunya i que Catalunya és un sol poble. Es va fer evident que feia molta falta que algú tornés a posar les coses al seu lloc.

Segon de titular d'un no-peridista: Sant Jordi fa un míting a Cornellà.
Fes els teus comentaris AQUÍ

diumenge, octubre 08, 2006

A tres escons de salvar un país

Escrit per Negre

La campanya avança, perquè ja hi som, i ja gairebé a les portes de la recta final dels darrers quinze dies. Per una banda, l'equip de CiU està jugant amb prou intel·ligència. Com ja va fer Joan Laporta, estan aconseguint que només és parli de les seves propostes, encara que sigui per bescantar-les. Sense parlar mai dels seus rivals, Laporta va crear un lèxic nou i propi ("cercle virtuós", "cracks mediàtics"...) i va situar-se al centre del debat amb els seus plantejaments (Beckham sí, Beckham no, etc). L'aprenentatge de l'anglès, o el dret a escollir escola i serveis socials, els ajuts a la família... formen part d'un paquet que em sembla útil per a la vida de la gent, nacionalment coherent amb la idiosincràsia del país i políticament ambiciós i reformista.

El PSC, mentrestant, fa el que, en l'idioma que els agrada i saben, en diuen "dar palos de ciego". És un fiasco previsible intentar presentar el wally de Cornellà com un gran gestor, quan tothom sap que si el PSC presentès al Pato Donald també guanyaria (com de fet passa). A sobre només faltava això del debat en castellà. Això em ratifica en una conclusió que vaig treure quan seguia el debat de l'Estatut: els montilles, zaragozas, icetas, de madres et alia, o els profes com en Castells, no en saben. No saben fer política. En l'Estatut, en Mas, Homs, Madí i Oriol Pujol els van practicar totes les postures del kamasutra. I si l'Estatut no ha sortit com tocava no és gràcies al PSC, sinó perquè la crosta de Madrid no és el PSC. Aquesta gent, que entre tots no reuneixen ni una trista llicenciatura universitària (ara que tothom en té), munten una excavadora molt grossa i molt potent (ajuntaments, Diputació de Barcelona, aparell mediàtic, etc), però no la saben fer servir.

Del paper d'ERC em remeto a les acurades anàlisis d'en Jaume, que comparteixo. Que cap dels compatriotes que segueix aquest blog en dubti: si poden, repetiran el tripartit. És possible que hi hagi bona gent a la base que no ho tingui clar però, a la cúpula, els Puigcercós, Simó, Vall, Vendrell i companyia ho tenen claríssim. I ara, veient com CiU no només no ha mort sinò que puja amb força, encara més. Deu ser un aiguabarreig de complexes, frustracions, mediocritat personal i mitjania intel.lectual. O solidaritat entre illetrats, perquè no és casualitat que, entre els noms d'ERC que he citat, tampoc sigui possible trobar-hi un trist títol universitari.

Més que mai ve a tomb, doncs, la mítica cita de Jonathan Swift que obre "La conjura dels necis", de John Kennedy Toole: "Quan al món hi apareix un autèntic geni, el reconeixereu per aquest signe: tots els necis es conjuren contra ell". Li passa a en Laporta (amb la conjura de Majó, Minguella, Parera,Coronas, Arús, Pitu Abril, i tota la resta de periodistes esportius "de medio pelo"), i li passa al'Artur Mas, amb la conjura de Bassas, Terribas, i tota la cort de periodistes sociates (que són la majoria dels periodistes) d'aquest país i del país veí. I els més necis de tots, la classe política catalana, que sap que en Mas és l'únic autèntic president, el de debó, dels cinc que hi concorren. Per això els altres quatre estan disposats a que sigui president qualsevol dels altres, menys en Mas. És la conjura dels necis.

Amb tot el que hem vist i veiem, és admirable i de metge que el que estiguem discutint no sigui si CiU treurà o no la majoria absoluta. Però això és propi d'aquest país adolescent nostre (malgrat tot), que no vol línies elèctriques, però que vol tocar un interruptor i que s'encengui el llum; que no vol trasvassaments, però que vol que l'aigua del'apartament de Torredembarra es pugui beure i serveixi per a rentar.

El dia dos de novembre, tal i com estan les coses, ens podem trobar amb tres escenaris:

1. Que el tripartit no sumi majoria absoluta. Oli en un llum. Mas president amb l'abstenció de PSC i ERC. Govern en minoria, i a esperar les generals a veure què passa, tant a dins del PSC (en funció de com sigui la galeta) i en el lideratge d'ERC (ganivets llargs assegurats si baixen de vint, i sang a dojo baixant pel carrer Villarroel).

2. Que els partits del tripartit sumin 70 escons o més. La repetició del tripartit està garantida i és inexorable. Montilla president, Puigcercós conseller en cap, Carod president del Parlament. Catalunya liderada per dos persones sense títol i el que és pitjor, sense vergonya. El Dioni de la Franja fent-li el llit a l'Artur obertament. Els serbo-bosnis Zaragoza, Figueras i cia al Palau de la Generalitat. Nou exili com el de 1939, aquest cop només nacionalista. El "finis Cataloniae" més a prop que mai des de 1714 i 1939.
3. Que el tripartit sumi 68 o 67 escons (un per sobre o un per sota de la majoria absoluta). Això voldria dir que CiU en té 55 sòlids (54, 55,56...), i el PSC, 40 com a màxim. Seria inexorable el pacte, però dubto que el món que representa Radovan Corbacic s'avingui a pactar amb ERC en una situació de tanta debilitat. Això aboca a una sociovergència oberta o encoberta, tot i que el més previsible seria un acord més estable. Però Corbacic sap que els consellers de CiU li farien funcionar la fira de L'Hospitalet, li posarien mossos al cinturó i que farien que el seu món funcioni, com ja han demostrat abastament.

Potser us preguntareu per qué parlo de Corbacic. Bé, penso que és el tapat per a succeïr en Montilla, i que ja ho té tot a punt. Seria el representant d'un plantejament de dir: "Seria fantàstic robar a la Generalitat com robem arreu on governem, però no podem fer-ho amb la impunitat i nocturnitat amb que ho fem, per exemple, als ajuntaments metropolitans o a la Diputació de Barcelona. Com que la Generalitat no la podem tenir còmodament, i pactar amb ERC ens suposa arriscar altres olles importants, per a dir-ho a la seva manera, "donde tengas la olla, no pongas la p...". Val més que la Generalitat la tinguin els convergents, "que es lo suyo", i amb ells ja ens entenem a Madrid; i per nosaltres, les taifes metropolitanes, i Madrid, i ja està bé".

En aquests moments de la campanya, senyors, ens trobem en aquest tercer punt. A CiU li falten els tres o quatre escons que li permetrien governar tranquilament i enviar on es mereixen la colla del tripartit.

Tot està en joc, el nostre futur com a poble, per un salt enrera a l'edat de pedra de la reconstrucció nacional, o bé continuar avançat lentament però segura com ho hem fet en els darrers vint anys. Es pot triar.

Que algú que diu que estima Catalunya estigui disposat a córrer el risc de, amb el seu vot, ajudar a fer president de Catalunya el senyor José Montilla i la trepa de chetniks que l'acompanyen, és quelcom que senzillament no em cap al cap.

Aquests tres o quatre escons són decisius, i es decidiràn a Barcelona. No li fallem a Catalunya.

Llegir comentaris anteriors

dissabte, setembre 30, 2006

Reflexió sobre els pressupostos

enviat pel Romà

Cimerencs, compatriotes,

De veritat que al.lucino amb les informacions que llegeixo sobre els pressupostos. A mesura que anava llegint, anava veient cosetes que em feien sentir estafat, com un guiri qualsevol amb els "trileros" de la Rambla.
El primer que m'ha vingut al cap ha sigut una comparació de xifres, escandalosa, i és que estem discutint si l'increment d'inversió ha de ser de 600 milions d'euros o de 900, per un total d'entre 3.400 i 3.700 milions per a l'any 2007. Doncs bé, sabeu quant ha costat la famosa T4 de l'aeroport de Madrid? 6.200 milions d'euros. Ens estan prenent el pèl o no? El total invertit a Catalunya és en el millor dels casos un 59% del que ha costat aquesta ampliació de l'aeroport madrileny. I evidentment allà es continuen fent autopistes faraòniques, més TGV's, etc, etc...

Una altra xifra que m'indigna és la del TGV. En aquest cas, el "xec Montilla" de que es parla és de 250 milions. En primer lloc, no estic d'acord en que la inversió destinada al TGV es computi com a destinada a Catalunya, ja que mirat des d'una òptica ecspanyola, el TGV és per anar de Madrid a França, i com que no pot passar volant pel Pirineu, doncs evidentment ha de passar per Catalunya (bé, o per Euskadi, que no serà el cas ja que allà ja se l'estan construïnt ells mateixos). No s'hauria de territorialitzar, doncs. I falten 5 o 6 anys per que arribi a Perpinyà, o sigui que ens continuaran fent la trampeta, fins arribar als 7 anys marcats a l'Estatut.

Després tenim que l´increment no té en compte que els Pressupostos en la seva totalitat creixen respecte al 2006, per tant aquest increment, que casualment no he llegit de quina quantitat es tracta, s'hauria de descomptar.

També hem de comptar que per arribar al 18,8%, han sumat només les partides dels ministeris de Foment i de Medi Ambient, i que si sumem la inversió total, el percentatge que ens vé a Catalunya és del 13,99%. Vergonyós.

Com a resum, la sensació és que continuem igual com estàvem, abans de l'Estatut que havia de resoldre tots els nostres problemes, i, com diuen els de la Fundació Catalunya Oberta, ens volen fer combregar amb rodes de molí.

Les mentides de la sucursal catalana de la Secta intentant justificar aquesta aixecada de camisa clamen al cel, i si no fos per petits espais de llibertat com aquest gran Cimera, el rentat de cervell que ens estarien fent seria brutal.
Llegir comentaris anteriors

dilluns, setembre 25, 2006

La Secta mou fitxa als mitjans

Enviat per RGS

Jaume Reixach serà el director del portal eldebat.com, en substitució de Ramon Pedrós, que va marxar fa unes setmanes per responsabilitzar-se del Diari de Tarragona, com va anunciar el Confidencialx2 i confirma Comunicació 21. El canvi es farà efectiu presumiblement abans d'acabar el mes ianirà acompanyat d'un redisseny de la pàgina web i del traspàs del".com" al ".cat". Reixach seguirà com a editor d'El Triangle. De fet, el portal es beneficiarà de la infraestructura i el personal del'editora del setmanari, ja que l'acord inclou la gestió integral delsseus continguts, no només la direcció periodística. Això afecta tambéel setmanari Tribuna del Baix Llobregat, i que pertany als mateixos accionistes, d'un tiratge declarat de 30.000 exemplars.

INTERPRETACIÓ:
Em pregunten si és bo o dolent. Penso això:

És bo per al Pedrós perquè haurà cobrat una pasta. És dolent perquè el Reixach és un extorsionador professional i ara té més armes al seu abast.També em fa pensar que el Ramon Pedrós ha pactat amb els sociates: et comprem el projecte (o sigui, el deute i el marron) i tu a canvi no ens fas mal (al contrari) al Diari de Tarragona, on ens juguem l'alcaldia de la ciutat per poc. De fet, la notícia la donen dos portals de l'òrbita "sèrbia" del PSOE.

Com és que en Reixach, que viu de la subvenció oficial pura i dura i del xantatge, li pot comprar, per poc que valgui? Aquí el Jaume fa de testaferro sociata (com tants cops des del "Cas Casinos" al Diari de Barcelona). Els sociates fan còrrer que el Pedrós es va plantar al carrer Nicaragua abans d'agafar el Diari de Tarragona per a presentar-se. Es el primer cop que un director de diari fa una cosa així. Em sembla vergonyós. Tenia dificultats per a vendre la seva iniciativa digital sense deixar penjats els altres socis i, finalment, s'ha tirat en braços dels sociates, que no deixen favor sense cobrar.

En Pedrós pot estar molt despitat amb CiU: era el cap de comunicació de Palau des del 1987 al 1997 i quan el van rellevar va publicar un parell de llibres contant coses ridícules del President Pujol. Els que ara compten les faves a CDC no el poden veure gaire. Els llibres no son res de l'altre mon –l'autor sembla un pobre de mí. A CDC, però, va molestar molt l'abús de confiança. Perquè és cert: això no es fa.

El Diari de Tarragona, que fins ara havia resistit molt bé les pressions dels psoectaris –fortes, fortes, entre d'altres: li van denegar la llicència de TDT arbitràriament– està en mans de qui?Tot això és dolent per al propietari, Luis Sánchez-Friera, que és un home peculiar però que sap conservar el Diari fora de l'òrbita partidària i ben segur que no vol aquesta mena de maquinacions amb el DdT. I és dolent per Tarragona, on les properes municipals es decidiran per 1.500 vots i convé una elecció neta.

divendres, setembre 15, 2006